Un dels grans artistes de finals del segle XX, Mateo Vilagrasa preparava la seva última gran exposició, intentant reivindicar d’una vegada per totes, el sentit de la seva obra. Després de patir un accident que el deixà tetraplègic l’any 2006, Vilagrasa s’entrega en cos i ànima en l’enteniment i reflexió de la seva obra, la qual contempla i ordena, incapaç de pintar mai més, a través d’un ordinador. Mentre, assegut a una cadira, segueix reflexionant en què han significat per a ell les seves pintures, filosofa i medita sobre el sentit de la vida, de l’art, de la veritat i de la soledat.